Píndoles de la felicitat...

Normalment, tot el que es diu l’11 de setembre acaba envoltat d’una aura de patriotisme que de vegades resulta ser molt més que una cortina de fum per maquillar el que realment s’està dient.

Així doncs, s’està convertint en quelcom usual prometre bajanades en pro d’un catalanisme de fireta i fer declaracions enaltint la nació catalana m’entres ens releguen el terme “nació” al pròleg de l’estatut on ni tan sols gaudeix de reconeixement legal.

De fet, si ens poséssim a citar incongruències d’aquesta mena seria impossible limitar aquest escrit a unes poques línies i és que, el catalanisme “light” i la política de balconet, estan a l’ordre del dia per les postres contrades.

Sense anar més lluny, en el discurs del Sr. Ballesteros amb motiu de la Diada, es van sentir unes paraules dedicades a les vora 200 llengües que es parlen en el nostre país sense aturar-se a fer esment al fet de que alguns dels seus regidors ni tan sols usen la llengua oficial del consistori (Art. 5.1 del ROM), que només n’és una, en els plens.

S’ha de reflexionar sobre aquestes petites coses que, sovint, passen desapercebudes a qui escolta a cegues perquè, si que es pot parlar del catalanisme en castellà però no es pot dur a terme sense recorre al català.

Pensem-hi doncs, que aquestes descafeïnades “píndoles de la felicitat” no ajuden a la consecució de fites concretes. Només amb un missatge honest, allunyat d’aquestes falses realitats, podem construir una nació on hi capiguem tots ja que, abans que el 200 ve l’1, i aquest 1 s’escriu amb “C” de català.